WINDSOR DE NÍDIA:
CICERÓ TENIA RAÓ
Els mitjos plats no són el meu fort. No m'agraden les sorpreses. Quan arribes al Windsor, t'adones que l'espai és prou gran per abraçar-te; que està pensat perquè tinguis un dinar de Cap d'Any en el qual puguis respirar.
T'indignes quan vius en restaurants de categoria semblant el contrari. De fet, l'estrenat fa poc Manairó del xef anomenat artista, Jordi Herrera; estava tancat quan vàrem personar-nos-hi sota reserva pel dinar del dia 01 de gener.
L'hostaleria no pot ser la figura de ferro que acompanya la sala ni únicament la fusió: és la cura i la delicadesa, la devoció pel servei. La benvinguda. S'ha de produir. Una rèplica lliure de la comunicació gastronòmica del «bon menjar», a manera de compromís íntim on tots sabem qui som.
L'espai Windsor, no només complia amb tots els requisits que se li pressuposen a un restaurant en el marc de la guia Michelin, sinó que a més: l'humanitzaren persones com la Nídia. La culinària no és que hagi passat a un segon plat: per aquells que em llegiu és important que sapigueu, que els sabors estaven ben reeixits, i la combinació de la sorpresa, encaixada. Però, res haguera tingut sentit si la categoria del servei no ho haguera acompanyat, fent que el conjunt es veiés doblement ressenyat. Per servei entenem, no només la cara amable del xef a taula; d'allò, que se'ns ofereix. Entenem acompanyar-nos, pel que fa a tota l'experiència, d'una manera gairebé mística.
Obrireu gana amb una tapa de sardina fumada i puré de patata trufat amb esferificacions d'oli. Seguireu amb un carpaccio de carxofa. Hi ha qui creu que porten sort -les carxofes-; hi ha qui estima, que no és el producte de temporada ideal per a un carpaccio: que no té res que li aporti cremositat, però jo entenc, que culturalment hi ha una pinzellada necessària molt interessant per a poder entendre aquest carpaccio de carxofa amanit amb formatge reixagó (provinent d'Olost). El que jo anomeno socarrat; melós d'arròs amb cap de gamba, era extraordinari. Ben pròxim al que servien a l'antic Sheriff ubicat a la Barceloneta. Però si hi ha una cosa, que de segur no haguera assaborit, seria el black angus. Malgrat que el meu paladar es vegi, sovint, atrapat més aviat per les aus: la cocció lenta de més de 20 hores culminava un menú degustació; que no és habitual, que se sàpiga gestionar, pel que fa a l'ordre de presentació i a l'excel·lència per al record del comensal.
Les verdures hi tingueren presència, una de no exagerada; era perquè aprenguéssim a estimar-les. La cocció cruixent ressaltava el bròquil, fins i tot, el respecte orgànic de la pastanaga afavoria el plat estrella.
Si acabem amb un postra, ho fem amb la merenga amb un llit de crema de taronja i llimona. El crumble tampoc tenia desperdici, i la textura de la merenga, probablement és dels dolços més ben trobats que he tingut l'oportunitat de provar.
El Chief Executive d'@EatGatinha, com sempre, seleccionà un plat de croquetes: la mesura infal·lible d'un restaurant. La cobertura era cruixent, perfecte. No abusaven de cremes de llet, disposaven d'allò que importa: una carn bona, que feia les delícies. Les hem categoritzat com el TOP 5 de les millors croquetes de Barcelona.
Hi ha quelcom que un aprecia quan visita un restaurant de taula rodona, i no són només les estovalles i el tacte dels tovallons de roba, que es tornen una flassada; té a veure amb la magnificència de la rebuda i l'anada.
La gastro-experiència al Windsor condensa el tancament reial de l'única cosa que sempre ens endurem amb nosaltres: el menjar.
T'indignes quan vius en restaurants de categoria semblant el contrari. De fet, l'estrenat fa poc Manairó del xef anomenat artista, Jordi Herrera; estava tancat quan vàrem personar-nos-hi sota reserva pel dinar del dia 01 de gener.
L'hostaleria no pot ser la figura de ferro que acompanya la sala ni únicament la fusió: és la cura i la delicadesa, la devoció pel servei. La benvinguda. S'ha de produir. Una rèplica lliure de la comunicació gastronòmica del «bon menjar», a manera de compromís íntim on tots sabem qui som.
L'espai Windsor, no només complia amb tots els requisits que se li pressuposen a un restaurant en el marc de la guia Michelin, sinó que a més: l'humanitzaren persones com la Nídia. La culinària no és que hagi passat a un segon plat: per aquells que em llegiu és important que sapigueu, que els sabors estaven ben reeixits, i la combinació de la sorpresa, encaixada. Però, res haguera tingut sentit si la categoria del servei no ho haguera acompanyat, fent que el conjunt es veiés doblement ressenyat. Per servei entenem, no només la cara amable del xef a taula; d'allò, que se'ns ofereix. Entenem acompanyar-nos, pel que fa a tota l'experiència, d'una manera gairebé mística.
Obrireu gana amb una tapa de sardina fumada i puré de patata trufat amb esferificacions d'oli. Seguireu amb un carpaccio de carxofa. Hi ha qui creu que porten sort -les carxofes-; hi ha qui estima, que no és el producte de temporada ideal per a un carpaccio: que no té res que li aporti cremositat, però jo entenc, que culturalment hi ha una pinzellada necessària molt interessant per a poder entendre aquest carpaccio de carxofa amanit amb formatge reixagó (provinent d'Olost). El que jo anomeno socarrat; melós d'arròs amb cap de gamba, era extraordinari. Ben pròxim al que servien a l'antic Sheriff ubicat a la Barceloneta. Però si hi ha una cosa, que de segur no haguera assaborit, seria el black angus. Malgrat que el meu paladar es vegi, sovint, atrapat més aviat per les aus: la cocció lenta de més de 20 hores culminava un menú degustació; que no és habitual, que se sàpiga gestionar, pel que fa a l'ordre de presentació i a l'excel·lència per al record del comensal.
Les verdures hi tingueren presència, una de no exagerada; era perquè aprenguéssim a estimar-les. La cocció cruixent ressaltava el bròquil, fins i tot, el respecte orgànic de la pastanaga afavoria el plat estrella.
Si acabem amb un postra, ho fem amb la merenga amb un llit de crema de taronja i llimona. El crumble tampoc tenia desperdici, i la textura de la merenga, probablement és dels dolços més ben trobats que he tingut l'oportunitat de provar.
El Chief Executive d'@EatGatinha, com sempre, seleccionà un plat de croquetes: la mesura infal·lible d'un restaurant. La cobertura era cruixent, perfecte. No abusaven de cremes de llet, disposaven d'allò que importa: una carn bona, que feia les delícies. Les hem categoritzat com el TOP 5 de les millors croquetes de Barcelona.
Hi ha quelcom que un aprecia quan visita un restaurant de taula rodona, i no són només les estovalles i el tacte dels tovallons de roba, que es tornen una flassada; té a veure amb la magnificència de la rebuda i l'anada.
La gastro-experiència al Windsor condensa el tancament reial de l'única cosa que sempre ens endurem amb nosaltres: el menjar.